Viure en català, no fa mal a ningú
Què està passant que, en ple segle XXI, hem d’estar justificant constantment l’ús de la llengua del nostre territori?. Una llengua que es parla, també, en altres terres de la nostra mediterrània. Una llengua que és reconeguda com un idioma més de tots els idiomes que es parlen al món i que, des de fa segles, s’ha transmès de generació en generació. Una llengua que, des de les “Homilies d’Organyà”, s’escriu i ha estat font de riquesa cultural, intercanvis comercials i tradicions, entre molts altres trets de comunicació i creixement social i econòmic. Quina dèria els ha agafat a uns quants -per cert, força ignorants- en defenestrar el català, com la llengua vehicular del país i ser el medi més efectiu per la integració social en el nostre territori.
Doncs no hi ha una raó que pugui explicar-se sinó més aviat es tracta d’una maniobra política d’aquells que no poden, o no volen, la convivència social en el nostre país.
I un dels aspectes més flagrants d’aquesta involució política es reflecteix en els atacs constants a l’educació escolar, on la immersió lingüística que es va desenvolupar a l’inici de la transició i democràcia, als anys 70 i 80 del segle passat, es veu qüestionada per veus que, utilitzant tribunals i d’altres altaveus pseudo-polítics, volen desacreditar aquesta immersió arrelada, al·legant un perjudici per una altra llengua com és el castellà.
Fa riure, per no plorar, un fenomen que crida l’atenció. En plena dictadura franquista, la quitxalla parlava castellà a les aules i, en sortir al pati, parlava la llengua familiar, el català. Ara, en l’actualitat, entre una cosa i l’altra, al pati de l’escola el català ni se sent, sobretot en comarques de la Catalunya del litoral central, on es concentra la majoria de la ciutadania, nascuda o no a Catalunya.
A les xarxes, als supermercats, al transport públic, als llocs de festa o esbarjo, a la feina, entre molts altres llocs, s’està fent difícil poder comunicar-se en català i la tendència de la majoria de la gent és optar per parlar en castellà. Canviem d’idioma per no tenir conflicte, per no sentir-nos excloents, perquè sinó ens fan sentir culpables d’exercir un dret inherent a la nostra cultura.
Sembla mentida que ens facin creure que si parlem, vivim i ens comuniquem en català, estem atacant a una altra llengua. Quan la realitat és que el castellà no ha sofert cap atac ni cap pèrdua pel fet de què els catalans, nascuts o nouvinguts, parlem la nostra llengua, el català.
I no tan sols està passant a Catalunya, sinó que a terres valencianes, aragoneses o de les Illes Balears, es vol esborrar la identitat lingüística i cultural insultant el català. I que la gent d’aquestes terres hagi de sortir al carrer per denunciar aquest magnicidi i defensar l’ús de la seva llengua, assenyala directament els culpables de generar un conflicte social on no hi era.
Partits com PP i Vox estan imposant un discurs anticatalanista, incloent-lo en el discurs contra la immigració i les classes socials més desfavorides. Crear confusió i generar “enemics” o no n’hi havia i no hi són. Quina llàstima que ciutadans amb dret a vot caiguin en aquest parany i no vegin que dis-cursos com aquests acabaran inoculant la felicitat dels membres de la nostra i d’altres societats.
Parlar català, escriure’l, comunicar-se i viure l’idioma matern és la cosa més normal del món. Per què deixar-lo de banda?
Com popularment es diu, ens hem de “posar les piles”. Dir Bon dia, bona tarda i bona nit, pot ser l’inici d’una conversa en català o pot ser, i també molt important, l’oportunitat de què les persones nouvingudes puguin tenir l’oportunitat de sentir que pertanyen també a la nostra societat, i no sentir-se exclosos.
Viure en català no fa mal a ningú, limitar i reprimir el seu ús és una injustícia que no hem de permetre. El català és una llengua viva, actual i fruit d’una llarga història, no deixem que la ignorancia premeditada d’alguns mercaders de la política, trenquin i liquidin un dret lingüístic i, de pas, la identitat i cultura catalana.
Parlem, cantem, llegim, recitem, comuniquem, en català. La nostra història ens ho agrairà.
