Per Olga Álvarez
He escrit no sé quantes vegades aquest text. O massa llarg o massa curt. Anem per feina.
Soc l’Olga. Dona. Sense un pit, però dona. No tinc un cos normatiu ni atractiu, però tinc un cos que explica històries. Històries dolentes i també històries boniques.
Vaig tenir càncer de mama i aquest es va endur un pit. I un nòvio. Un nòvio que no sabia com deixar-lo i el càncer em va ajudar. Fora pit i fora nòvio! Quina tranquil·litat!
Durant tota l’etapa de tractaments oncològics, que encara arrossego, vaig aprendre molt.
I per qui no ho havia notat, tinc una discapacitat física. Va venir l’ictus i se’m va emportar el costat esquerre. Continuo sent dona, però una mica més invisible encara.
Amb l’ictus vaig tornar a aprendre. Moltíssim. Soc una esponja. Vaig aprendre a estimar-me tal qual. Les meves prioritats van canviar. Vaig aprendre a caminar de nou.
De cop, un exèrcit de dones em van donar escalf! Algun home també, però elles eren moltes més. La Pau- la, la Marta, la Laia, la Carlota, la Carla, la Núria, la Sònia, la Carmen. I algunes més que potser em deixo. Elles m’han fet sentir estimada. També alguns d’ells, eh: el Santi, el 6Q, el papa, el Guillem, l’Iban, el Josep.
Gràcies al seu amor, tinc més força. I gràcies a aquesta força ara lluito i reclamo espais.
La vida m’ha regalat temps per aprendre i per fruir. Gaudeixo amb tot. Faig de tot. Encara a voltes em costa reconèixer-me quan em miro al mirall. Aquella Olga d’abans es va desdibuixant, però en surt una altra que també m’agrada.
Es va morir la mare, la Cinteta, i gràcies a ella tinc la fortalesa aquesta. Em va criar l’àvia, la Custòdia. I penso que les dues estaran orgulloses de mi.
No soc ni vull ser exemple de res. Aquest paper m’ha tocat sense fer cap càsting, però crec que l’estic defensant bé. Jo, que sempre m’invento els diàlegs a les obres i porto boig a tothom, ara m’he guanyat el dret a inventar-me i reinventar-me.
Ara ha arribat el moment d’agrair. Gràcies. Per ser i per néixer dona. Per les experiències viscudes i per estar viva. Gràcies perquè tinc encara molt per aprendre. I gràcies perquè soc ja més visible.
Soc feliç, dono i rebo molt d’amor. La meva discapacitat em permet ser aquí amb vosaltres i remoure consciències. Si jo puc aixecar-me i caminar, vosaltres també podeu. El meu sostre és de vidre. Ajuda’m a trencar-lo.
Enrere queda el “per què a mi?” i surt el “per què a mi no’”. No soc especial per haver descobert cap invent prodigiós. La vida s’ha encarregat de fer-me especial i diferent i tocar aprofitar-ho.
Donem a les dones el paper que ens hem guanyat. Donem a les dones la llibertat d’escollir amb igualtat de condicions. I, si pot ser acompanyades, molt millor.
Estimo tant que és un plaer viure. Com a dona. I sí, com a dona discapacitada. Perquè veig coses que són invisibles a altres ulls.